Imaginem-nos un edifici fabulós, antic i centenari que durant molts anys ha permès ser utilitzat de forma gratificant i satisfactòria pels seus ocupants, durant moltes generacions. Amb el pas dels anys aquest edifici s’ha tornat ruïnós, creant més problemes que solucions. En aquesta situació es planteja un problema, quina solució passa per enderrocar l’edifici, construint-ne un de nou al mateix lloc o en un altre diferent. Hi ha qui dirà, que és possible evitar aquesta despesa, promovent fer-hi nyaps, intentant conservar-lo fins que la seva manca d’utilitat sigui clarament palesa.

Aquesta analogia podria servir per descriure el sistema capitalista, que durant molts anys ha permès progressar a la humanitat, però que en aquests moments, cada vegada és més palesa la seva obsolescència. La postura del moviment sènior, és la d’apostar per a la construcció d’un nou edifici social, estimant una pèrdua de temps l’enderroc de l’actual o fer-hi nyaps, que cal considerar com un desgast inútil d’energies vitals i despeses econòmiques. Aquesta nova construcció requereix el concurs d’enginyers i emprenedors socials, capaços de dissenyar-lo, fent possible colmar les necessitats d’una nova societat segle XXI, que aposti per deixar de competir d’acord amb la llei de la selva, del peix gros que es menja al més petit, pròpia d’una espècie humana primigènia, proper a comportaments de supervivència animal, en el llindar del seu pas a ser realment humans, apostant per l’altruisme i la vida comunitària.