Em va fer pensar molt la reflexió del politòleg veneçolà Moses Naïm respecte de l’efecte Guantánamo, com a exemple dels límits del poder. Segons assegurava Naïm, el president dels Estats Units Barack Obama va assegurar quan va prendre possessió del càrrec que tancaria Guántanamo com a camp de detenció de terroristes. Vuit anys després el nombre de presoners estrangers acusats de terroristes islamistes a aquesta instal·lació militar havia baixat però no s’havia tancat. La pressió popular i d’alguns jutges ho van impedir. Per Naïm, és una demostració clara que ni el president dels Estats Units pot fer el que vulgui.
Quelcom similar s’ha trobat Donald Trump en el seu caòtic inici de mandat. Els jutges van bloquejar el seu decret prohibint l’entrada de persones que viuen a set estats, tots ells amb majoria de musulmans. Tampoc ha pogut mantenir el reconeixement de l’estat de Taiwan i ha matisat el suport a un mur amb la frontera amb Mèxic. Per no parlar de l’embolic en les relacions amb Rússia. Trump està descobrint que no es pot dirigir un estat com si fos una empresa i que les accions tenen conseqüències, sovint imprevistes.
I podríem dir que el mateix ens passa, en realitat, a la gran majoria dels qui no tenim poder. Les nostres decisions tenen límits, a l’igual que el que podem fer o deixar de fer. La nostra constitució física, per exemple, ens pot barrar el pes a la pràctica de certs esports. O les nostres creences filosòfiques o religioses ens poden impedir certes actuacions, algunes de les quals poden ser molt beneficioses. Com diria aquell filòsof som nosaltres i també les nostres circumstàncies. I, de vegades, (penso, per exemple, en Trump) això pot ser un alleujament.