La selecció de termes mereixedors de formar part del vocabulari del conflicte té un cert risc, que és el de la caducitat. En la immediatesa, no sempre és fàcil saber quin aguantarà el pas del temps i quin no; així, al moment que van saltar a la palestra era evident que estelada o fiscalia tindrien recorregut, i en canvi no tant souflé o fractura.
Amb la comèdia dels precintes que podria aplicar l’Estat per no deixar votar passa exactament això. De fet, podríem fer una juguesca per veure si d’aquí, posem per cas, un parell d’anys el terme encara serà a la palestra o no. Alguna cosa em diu que no, perquè es tracta d’un concepte tan específic que no trobarà gaires àmbits on expressar-se; ara, també és veritat que sovint hi ha mots que adopten sentits figurats i s’expandeixen molt més enllà de l’imaginable (com en el cas de l’expressió línies vermelles).
Mentiria, però, si digués que ha estat això el que m’ha empès a triar-lo. En realitat ha estat un trauma juvenil. Perquè mentre repassava els membres de la família he ensopegat amb cinyell, que és un mot, si no arcaic, en desús, i immediatament m’ha vingut al cap un episodi de fa anys, quan una persona em va demanar què significava aquell ‘coltell’ que jo havia emprat en un missatge de text. Aquest sinònim de ‘ganivet, punyal’ és literari, d’acord, però en les meves ínfules de lletraferit jo donava per fet que tothom, més o menys, sabia quin objecte designava. I va resultar que no. I estic segur que amb cinyell, que és una mena de cinturó, passa la mateixa.
Precinte, doncs, és un derivat de cenyir, igual que cintura i cinturó, que són els dos components de la família més coneguts. També ho és força recinte, un mot amb la peculiaritat que a la majoria de llengües llatines designa el mur o cordó que envolta una propietat, mentre que per a nosaltres inclou tota la superfície envoltada (de fet, passa una cosa semblant amb cintura, però més a prop: si penseu en la ‘via de cintura’ que circumval·la la ciutat de Palma, l’equivalent a la ronda barcelonina, ho veureu ben gràficament). El precinte tradicional, cosí germà de cinta encara que no descendent directe, correspondria més aviat a un llaç o cordill que abraça tot l’objecte a segellar, mentre que el modern té forma precisament de cinta que s’estalvia la volta sencera perquè es pot enganxar. Tot i que la cosa té fàcil solució (mitjançant un simple prefix), aprofito per suggerir a la Filològica que el neologisme de l’any que ve sigui un mot tan necessari, i per desgràcia avui no recollit al diccionari, com desprecintar.
