La paraula traïdor és molt negra i té connotacions negatives. Són aquells qui han traït la lleialtat dels qui eren els seus i s’han passat a l’altre bàndol. Probablement, el traïdor més important en la nostra cultura és Judes, aquell qui va vendre Jesús als grans sacerdots del temple de Jerusalem. Però, probablement, és una paraula excessiva i partidista perquè la paraula clau és: traïdor a qui? Anem a l’exemple de Judes. Sí, va ser un traïdor a Jesús i el seu cercle, però ell es considerava per sobre de tot un zelota, un patriota jueu, algú que lluitava contra els romans i la seva ocupació de Palestina. Té pinta que quan va veure que Jesús era el rei dels jueus en un terme espiritual i no terrenal es va desenganyar. I va decidir que encara els podia ser útil: provocant la seva detenció i la mort a mans dels romans, potser ajudaria a crear més rebuig contra l’ocupant i accelerar la nova revolta contra els romans. Finalment, aquesta va arribar i els jueus van ser esclafats i expulsats de Jerusalem. Hi ha un traidor clàssic a la història dels Estats Units: Benedict Arnold, un patriota que enmig de la guerra de la independència va passar-se al bàndol anglès. Aquests el van utilitzar però el van tractar amb menyspreu. Però, un moment, he dit la paraula patriota? Arnold pertanyia al grup dels qui van “trair” la corona britànica, aixecant-se en armes contra ella. Després va decidir tornar al seu bàndol original. Sembla ser que per raons miserables i no patriòtiques. I anem a un exemple clàssic: els espies britànics del grup de Cambridge, Philby era el més famós, que van espiar a favor de la Unió Soviètica i contra el seu país. Traidors al Regne Unit? Ells es consideraven uns defensors del proletariat i del seu gran defensor: els soviètics. Fins i tot els traidors més clàssics, els qui ho fan per diners i per rebuig o venjança, tenen una lleialtat diferent. Sovint a ells mateixos.

El concepte de lleialtat és molt confús però també ha estat útil en la història humana. Però com veiem hi ha diferents significats de lleialtat. Perquè ens desagraden tant els traidors, tot i entendre amb el cap el que he dit abans? Perquè traeixen la confiança i la confiança és el motor de les relacions humanes i les societats. Ens agraden traïdors com Adolfo Suárez, el secretari general del Moviment franquista que va decidir passar-se a la democràcia i Gorbatxov, el secretari general del partit comunista soviètic que va fer el mateix amb el comunisme. Els hi devem molt. En el cas de Suárez sembla que al principi hi havia una mica d’oportunisme, lleialtat a ell mateix, i després va arribar el convenciment que el que feia era el correcte. En canvi, amb Gorbatxov sembla que no va haver traició estricta, simplement les coses es van sortir de mare. Ah, la confiança! Aquest és el moll de l’ós de tot. Vivim en una societat molt i molt tolerant, però, per exemple, en les relacions sentimentals abominem de les infidelitats ja que s’ha trencat la confiança. I maldem per polítics que ens tornin la confiança en el poder.Necessitem creure en la confiança i en la lleialtat però ens costa d’acceptar que aquestes muten i sovint es trenquen. No podem viure en un món on tothom confia i és lleial perquè no existeix, però sense aquests valors les societats cauen. Per cert, sí, no ho havia dit: aquest és el nostre món actual. Un món on les velles mentides ja no ens inspiren massa confiança i lleialtat i encara no veiem gaire de noves que sí ens convencin.I on la millor resposta passa sovint, per una lleialtat exclusiva a nosaltres mateixos. Signifiqui el que signifiqui.