Darrerament he pogut llegir el magnífic “Biografia del silenci”, del madrileny Pablo d’Ors. Es tracta d’un capellà catòlic que explica les seves experiències amb la meditació i la recerca del silenci. Sense menystenir la tradició occidental i el catolicisme, en el qual s’inserta, i tenint present el que el budisme i altres tradicions de l’orient han experimentat sobre aquesta qüestió. D’entrada, assegura que ha pogut veure algun resultat d’aquesta recerca en la seva existència per la perseverància amb la qual s’ha assegut a observar les seves respiracions i com anaven i venien els pensaments per la seva ment. Quins resultats ha vist? Doncs, més ganes d’anar a la natura i una tranquil·litat interior més gran. Probablement, són dues cares de la mateixa moneda ja que quan fugim de les ciutats tenim més temps per estar sols i no ser destorbats per pertorbacions. També és cert que quan dediques més temps a tu mateix, la conclusió quasi inevitable és una transformació personal. Simplement, perquè donem més importància a coses a les quals abans no li oferíem tanta atenció. De fet, la meditació és això: prestar atenció a un mateix i de rebot connectar millor amb la resta. Adonar-se que no hi ha una frontera entre el nostre jo i l’exterior, que no hi ha exterior, vaja. I he de reconèixer que un dels motius pels quals m’ha agradat aquest llibre és per la seva magnífica i entenedora prosa.

L’altre perquè enllaça amb un fenomen creixent: el de la recerca d’una espiritualitat allunyada dels moviments religiosos. Efectivament, D’Ors és un capellà catòlic però això no és el tema central del seu llibre que pot ser llegit i acceptat per qualsevol: tingui o no creences religioses. De fet, es salta a les institucions religioses (com la seva) per dir als individus que podem, sols, buscar la nostra ànima més espiritual. Quelcom similar al que assegura el neurocientífic nord-americà Sam Harris, que després d’escriure diversos llibres posant a caldo les religions organitzades, va explicar les seves experiències amb la meditació i l’espiritualitat. I tot això sense renunciar a un vigorós ateïsme. En l’època en què estem és més necessari que mai trobar un sentit espiritual a la nostra vida i un silenci més gran dins nostre. En primer lloc, perquè les institucions religioses i els dogmes que prediquen estan cada cop més desacreditats però seguim necessitant quelcom que doni sentit a les nostres vides. En segon lloc, perquè cada dia hi ha més persones que tenen les necessitats bàsiques cobertes i poden aspirar a més en la seva vida. I, finalment, perquè el món és cada cop més petit i necessitem persones que creïn ponts amb la resta i qui millor que els qui ja han fet que la seva personalitat sigui més integrada? I és que cada cop tinc més clar que necessitem imperiosament escoltar el silenci: perquè té moltes coses a dir-nos.