Comencem l’any amb una sorpresa. No pas perquè aquesta secció hagi de canviar de tema (com a mínim hem d’arribar fins al referèndum, no trobeu?), sinó per l’origen del terme. Ben mirat, la sorpresa hauria de ser que un terme tan contemporani, tan propi dels nostres temps, encara no ens l’haguéssim trobat i que hagi calgut esperar a la grotesca detenció de Joan Coma per veure-li el caparró.
Però no. Fidels a l’esperit rodalmotesc, el nostre repte seà esbrinar d’on prové, i és molt probable que hi veiem aquest sòlid que es camufla (no gaire, tampoc) a l’arrel mateixa de la paraula. I aquí ve la gràcia: perquè sòlid només és una fase intermitja. Té una arrel més antiga, que és, atenció, sou. La giragonsa semàntica és digne d’esment: així com gairebé tothom sap que salari prové de sal perquè aquest era el bé amb què els romans pagaven els seus legionaris (una espècie molt preuada a l’època), és menys conegut el fet que sou és l’anostrament de solidus, ‘moneda d’or’, que els llatins van començar a anomenar així nominalitzant l’adjectiu solidus, ‘sòlid’ (precisament) que descrivia la moneda de metall. D’aquesta arrel, doncs, en deriven uns quants mots ben quotidians en les llengües llatines, com ara soldar i soldat (en aquest cas a partir de l’adaptació que en va fer l’italià, soldare, ‘tenir algú a sou’).
Ja hem vist alguna vegada que els termes llatins acostumen a generar dues grans branques de derivats, els vulgars i els cultes, i que aquests darrers són els que solen conservar la forma més pròxima a la mare. Com si seguissin el manual, els d’aquesta família apliquen la regla (consolidar, solidesa, solidificar…), i així trobem també solidarius, al qual li hem d’atribuir una fermesa en la determinació de fer costat a algú altre prou consistent per merèixer l’equiparació amb el metall de què eren fetes aquelles monedes. Solidaritzar-se, doncs, hauria de consistir (etimològicament parlant, si més no) en endurir-se, en fer-se més resistent davant d’una força o un agent que vol doblegar aquella persona o causa a la qual cedim el nostre vigor. Vistes les coses que hem vist (intel·lectuals solidaritzant-se amb causes com més perdudes millor i tancant els ulls a les que tenen sota casa, per exemple), tot plegat fa una mica riure, com si la solidaritat, seguint el signe dels temps, també s’hagués tornat líquida. Ara, sabent que el 2017 serà un any d’exigències, ens convindria que com a mínim no passés a ser gasosa.
