El desplegament com a concepte polític és bastant modern. Arrenca amb la transició espanyola i l’Estat de les autonomies, quan algú es va empescar allò de ‘desplegar les competències’ i mira, l’expressió va fer fortuna. Casualment, ja vam veure el verbplegar la setmana passada arran del simpàtic suplicatori, però avui es presenta en la seva forma més senzilla, perquèdesplegar no és sinó l’antònim del sentit primigeni de plectere, que no és altre que ‘entrellaçar’ (si visualitzeu la idea de reduir la superfície d’una peça de roba, per exemple una tovallola xopa cargolada per escórrer-la, s’entén més fàcilment). En realitatplegar és un verb molt productiu. Amb quatre prefixos abasta un camp semàntic força variat: aplegar, arreplegar, complicar, aplicar, explicar, implicar… En el cas que ens ocupa, desplegar no té cap secret, i fins a l’arribada de l’esmentada etapa política, més enllà de llençols i altres literalitats, els desplegaments metafòrics tenien a veure amb l’activitat militar. És interessant de notar, això sí, que els substantius plec i replec (tan físic el primer, tan moral el segon: els replecs de la consciència) es formen a partir d’aquest verb derivat, és a dir, del prefixat. Com un camí en marxa enrere.
    La gràcia dels titulars que al·ludeixen al fet de desplegar la hisenda catalana, doncs, rau en el contrast. Perquè tot el que té de frondós la família de plegar ho té l’altra de garrepa: hisenda és un d’aquells termes tan estèrils (tota una paradoxa, segons com) que només ha parit un fill: hisendat. Com si aquesta finca rural originària, modernament ampliada al ‘conjunt de béns i riqueses que es tenen’, estigués obligada a ajustar-se a la tradició de l’hereu (el fill gran s’ho queda tot) per tal d’evitar la temuda dispersió del matrimoni. La curiositat, tanmateix, és que hisenda l’hem rebut del llatí (facienda, ‘coses que han de ser fetes’) a través del castellà hacienda. Podríem acabar d’embolicar la troca afegint-hi que l’original llatí és una forma del verb facere, ‘fer’, tan poc escaient a la praxi productiva de les classes extractives castellanes, sempre més partidàries que siguin els altres els qui facin, que després elles ja els ho manllevaran. Davant de tanta contradicció, doncs, deixeu-me que per una vegada no exposi cap tesi sobre les possibilitats de la nostra futura hisenda i em limiti, com a salvavides d’emergència, a una dita de quan érem pagesos que fa: “Qui té hisenda i no se la veu se fa pobre i no s’ho creu”.