René Descartes va escriure la seva obra més important en un període avorrit de la seva existència. Ho explicava ell mateix. També va fer el mateix Adam Smith, el pare de l’economia, que tenia poca cosa a fer mentre exercia com a preceptor d’un jove noble britànic a França, entre altres coses perquè no parlava francès.  I com aquests exemples podríem posar d’altres. L’avorriment té mala fama en la nostra època en què es busca la màxima eficiència laboral però també en la gestió del nostre oci. I si s’han adonat que he emprat l’expressió gestió del nostre oci, que és molt empresarial, veuran que tampoc estic molt lliure d’aquesta característica dels nostres temps. Perquè l’avorriment és lleig. Sí, són aquelles tardes de diumenge veient pel·lícules infames a la tele perquè no tens res més a fer. I la sensació de no saber què dur a terme en el nostre temps lliure ens porta sovint per camins molt patètics. Pitjors que les pel·lícules aquestes que deia. Ens podem passar hores i hores enganxats al mòbil o a l’ordinador o…Per tant, semblaria que la mala fama de l’avorriment és molt merescuda.

Però tornem als exemples del principi. L’avorriment i altres coses va motivar aquests dos grans creadors a dur a terme les seves obres mestres. L’avorriment és el que ens porta de nens a experimentar jocs, aficions i a llegir (també a mirar la televisió i jugar a la playstation). A evolucionar, en definitiva. Durant mil·lenis la immensa majoria de la raça humana no ha tingut gaire temps per avorrir-se, així que benvingut sigui el que puguem fer-ho ja que és una prova que tenim més temps per a nosaltres. Per entretenir-nos, sobretot, però també per pensar i reflexionar. La immensa majoria de les vegades aquests pensaments seran victimistes, reiteratius i contraproduents però, alguns cops, les idees faran sexe entre elles. I la barreja d’aquestes portarà a més creativitat. Només una minoria, ho tinc clar, però prou com perquè la nostra forma de veure el món evolucioni. I que consti que he escrit aquest article en un moment d’avorriment. Perquè afortunadament tinc temps per avorrir-me, el que pot provocar que potser aprengui a gestionar millor el meu temps.