De vegades la trista realitat i la mesquina actualitat ens fulguren amb instants d’estranya bellesa. Quan un mitjà titula una notícia ‘P., M. i J. reclamen al congrés espanyol que aturi el suplicatori en contra d’Homs’, és probable que la pressa no els deixi detectar la poesia que s’amaga rere aquesta oració. Però nosaltres, si tenim la sort d’estar concentrats només en aquella peça (lliures per un segon dels mil-i-un estímuls que conformen l’acte cada dia més polièdric d’informar-se), podria ser que ho captéssim. Aturar un suplicatori és potestat reservada a l’autoritat judicial, però als qui som llecs en la matèria la cosa no pot deixar de remetre’ns a instàncies més elevades. Ni tan sols sabem gaire és un suplicatori, per això és probable que la ment se’ns ompli, ni que sigui, repeteixo, per un instant, de bancs d’església, coixins de vellut que atenuen genuflexions, recolliment i precs mussitats en veu baixa. Un oasi de pau enmig del tràfec de notícies.
    Suplicar és un verb que va de baixa. En trobarem moltes més ocurrències a la literatura que no a la vida real, perquè la davallada general del llenguatge religiós, afegida a la lleugera sofisticació del terme, el fan poc apte per a la banal immediatesa de la comunicació d’avui. I tanmateix el mot conté una imatge, una mena de concreció gràfica, que l’eleva per damunt de la prosa en què el trobem. Prové de plegar (del llatí plectere) i, concretament, de la forma sufixada supplex, ‘el qui flecteix els genolls suplicant’. Una visió d’imatgeria religiosa que, tanmateix, en la vida moderna s’encarna en un jutge de Tribunal Constitucional, amb la toga negra de punyetes blanques i el posat eixut i sever. Quin contrast més paradoxal, imaginar-se aquest senyor, aquesta metàfora del poder totpoderós, agenollant-se per suplicar alguna cosa a algú! (en aquest cas, al Parlament català perquè procedeixi contra Francesc Homs). Perquè un suplicatori és precisament una instància en què es demana permís, que deu ser una de les locucions més inaplicables al poder espanyol: ells no demanen res, ans al contrari; i encara menys permís. D’aquí, doncs, la bellesa d’aquest concepte arcaic: com si, per un moment, la pervivència del llenguatge d’altres temps hagués aconseguit suspendre la relació de forces entre el gros i el petit, com si la potència d’una sola paraula pogués aturar (breument, efímerament) l’elefant abans d’esclafar la formiga. Com si l’instrument de l’opressió en forma de llei s’hagués de rendir a l’única justícia veritable.