L’acceleració de la vida moderna fa que la glòria sigui cada cop més efímera, de manera que, menys de quinze dies després de ser detinguda, és probable que el nom de Montse Venturós ja hagi estat desaprès per molts dels que van seguir amb interès la peripècia de la detenció de la màxima autoritat de Berga.
I això que l’espetec mediàtic va ser d’altura. Gràcies al desplegament periodístic vam poder comprovar que l’ús del mot alcaldessa guanya per golejada a batllessa (i els corresponents masculins), contravenint els consells dels experts. Alcalde és un d’aquells mots que vam prendre del castellà en temps antics (com buscar) que continuen sense agradar als sectors més morrofortistes de la filologia, els quals per això propugnen l’ús del tradicional batlle (batle, en versió illenca), amb molta més tradició històrica. Només cal veure la quantitat de frases fetes i refranys per adonar-se que, efectivament, en temps antics el resultat de la golejada era invers.
I tanmateix hi ha un aspecte en què totes dues paraules s’assemblen molt: són gairebé eixorques. Alcalde només ha generat el corresponent femení i dos substantius més, alcaldia i alcaldada. I batlle ni això: s’ha de conformar amb batllia. I aquí és on m’ha picat la curiositat. Si els alcaldes, que són d’origen àrab (d’al-qadi, ‘jutge’), cometen alcaldades, és a dir, abusos d’autoritat, com és que el batlles no incorren en batllades? Potser per allò de sempre, que l’esperit del país, forjat al voltant d’una tradició democràtica secular, té menys tirada al lladronici i la trampa que el sorgit de la hidalguía? A confirmació d’aquesta hipòtesi també ens auxiliaria l’etimologia, perquè la de batlle, contràriament a l’altra, prové d’un estrat social més baix, ni més ni menys que del llatí bajulus, ‘bastaix’. Un bastaix és una persona “que té per ofici transportar coses de pes a coll”, i en el llatí medieval aquesta idea de “carregat materialment” hauria evolucionat cap a la de “carregat d’una funció delegada d’un superior”. Per arrodonir la teoria, doncs, ara només caldria especular amb el fet que si alcalde ha acabat per arraconar batlle és perquè l’esperit català s’ha anat imbuint, a mesura que la barreja diluïa les peculiaritats, de l’arrogància i la pompositat del foraster, i per això prefereix la superioritat del jutge a la humiltat del camàlic. Però no ho farem, perquè sabem que en realitat la cosa és molt més senzilla. I com que en aquesta columna ja l’hem explicada manta vegades, per un cop ens l’estalviarem i així no ens hi farem mala sang
