Si aneu a mercat, probablement ja no en trobareu. A les grans superfícies, per contra, encara resisteix. Però no ens enganyem. El pèsol que ara podem comprar ja sol estar en la categoria dels “perdigons”. De mida grossa, pell endurida i textura més que farinosa. Res a veure amb les perles verdes que, en el seu moment, ens van anunciar l’arribada de la primavera.
Però, potser és el moment d’explicar que a casa nostra, i en general al voltant de la Mediterrània, el pèsol sempre havia tingut capvuitada. Que aquests pèsols que ara ens ofereixen, hi hagué un temps que es deixaven assecar i s’incorporaven al capítol dels llegums, al costat de cigrons, mongetes, llenties i faves amb el nom de pèsols secs. Generalment presentats ja partits i sense pell, són encara avui un ingredient habitual i valorat a l’altra riba de la Mediterrània i a l’Orient mitjà on es cuinen en la forma convencional, però també en forma de puré o crema, més o menys perfumada i especiada, recordant l’ara popular hummus en versió més o menys calenta.
Fou cap al segle XVI quan, capdavanter del gir de la cuina cap a productes més tendres (allò que els francesos anomenen “primeurs”), el pèsol va començar a ser consumit en la forma que avui sovinteja.
A Catalunya, però, encara en sobreviu una varietat d’aquelles que esperaven pacients al rebost. El pèsol negre del Berguedà. Collit a maduresa, assecat convenientment i guardat lluny d’humitats i corcs, ofereix la possibilitat de ser cuit com un llegum més i, per tant, ofert en la varietat de plats, fins i tot amanides, que hem anat posant de moda. Sense oblidar, naturalment, els plats tradicionals amb els quals, dintre d’uns mesos, rebrem la tardor i l’hivern.
Però, tampoc cal que inicieu la recerca i captura d’un producte lamentablement escàs. La proliferació de botigues de grà venut a doll, us permetrà trobar el pèsol sec i trencat amb el qual, a les ribes sud i est de la Mediterrània, preparen tants i tan deliciosos plats.
Si sou curiosos, creieu-me. Feu la capvuitada. Eixampleu horitzons.