Per mi està constituint una veritable revelació intel·lectual, la lectura del llibre “Los dioses útiles” d’Alvárez Junco, un reconegut historiador espanyol. No hi ha grans descobriments: el nacionalisme és una construcció i les pàtries no existeixen objectivament parlant. Però, com diu amb sorna el mateix historiador: “les nacions són com les meigues gallegues, no existeixen però n’hi ha”. És a dir, les nacions són fictícies però la gran majoria de la gent creu en elles i, per tant, se les ha de tenir en compte. Andorra, Espanya, França, Catalunya o el País Basc, entre altres, no són fets constatables com a nacions (en alguns casos sí com a estats) però moltíssima gent creu en aquestes realitats i es sent lleial a aquestes comunitats. Per tant, criticar el nacionalisme és molt fàcil però no veure’s influenciat per aquest fenomen és molt complicat. Tu pots considerar-te un membre lleial només a la raça humana però vius en un estat que et reclama, sovint subtilment la lleialtat, i el teu entorn s’hi sotmet. És complicat que aquesta gran pressió no acabi modificant la teva conducta. I el gran motiu pel qual és així és que es tract,a com diria Alvárez Junco d’un déu útil, una construcció molt necessària per mantenir els lligams de les comunitats polítiques. A més, molt habitualment es critica el nacionalisme des d’un altre nacionalisme. Per exemple, el basc Jon Juaristi va escriure diversos llibres criticant la mitologia nacionalista basca però acabava reconeixent que ell es sentia un nacionalista espanyol liberal. I també reconeixia que la seva crítica racional no faria minvar gaire el sentiment nacional dels qui atacava perquè era, sobretot, sentimental i, lògicament, immune a la crítica racional.

I és que les persones necessitem sentir-nos part d’una comunitat, la que sigui. Habitualment és una parella, o una família o també una filiació religiosa. Però el nacionalisme omple aquesta necessitat humana de pertànyer a un grup més gran i encara no estem preparats per sentir-nos membres de la raça humana o del planeta o quelcom més elevat. I és per això que se’l pot criticar o lamentar la seva existència però no negar que segueix estant ben vigent. Els pocs intents de superar el nacionalisme, com per exemple la Unió Europea, no acaben de fer més que retre-li homenatge. Ja que els qui estan en contra d’aquest artefacte polític acostuma a ser per raons nacionalistes però també ho són els motius dels qui la defensen: creuen que d’aquesta manera, la seva nació, la que sigui, podrà ser defensada millor. Per tant, no es pot renunciar, per ara, al nacionalisme, sobretot el dels estats, però sí que podem reconèixer la seva existència i treure-li el màxim partit possible. I potser, només potser, així el podrem superar.