L’ansietat que ens domina

Poques vegades m’ha impactat tant un llibre com Ansietat del periodista nord-americà Scott Stossel. Es tracta d’un ambiciós assaig sobre com l’ansietat domina bona part dels humans i ho fa des d’un punt de vista singular: el d’un terrible ansiós amb fòbies de tot tipus i que ha experimentat diverses teràpies i ha pres moltíssims medicaments per a pal·liar-ho. Dues lliçons extrec: en primer lloc no sembla que la gran ansietat que el domina l’hagi frenat excessivament. Es tracta de l’editor d’una prestigiosa revista nord-americana i escriptor i conferenciant reconegut. A més, està casat des de fa temps i, segons la seva opinió, feliçment. Podríem concloure que una persona tant obsessionada pot portar una vida funcional i, de fet, aquesta és la conclusió del seu terapeuta i seva. La segona lliçó és la que ha extret l’autor després d’escriure el llibre. Assegura que ha estat un gran alliberament, com sortir de l’armari dels gais. En la seva opinió: “el meu nivell mitjà d’ansietat ha estat més baix en els darrers mesos, després que es va publicar el llibre, que en els darrers dos anys previs. M’agradaria pensar que hi ha alguna classe de procés d’acceptació, i tenir un llibre d’èxit ha estat beneficiós per la meva salut mental i per reduir la meva ansietat”. També afegeix que espera que sigui beneficiós per altres persones. I he de dir, rotundament, que així ha estat en el meu cas. Ja que com diu ell mateix: “tot i que el llibre no sigui una cura, pot ser una pista que podem sortir endavant i fins i tot prosperar, malgrat això”. També ajuda la part explicativa: grans pensadors i científics com Darwin i Freud van ser uns grans ansiosos i encara els admirem.

En realitat, l’ansietat sembla consubstancial al ser humà. Per quins motius? Probablement perquè tenim capacitat per imaginar i això ens permet preveure molts perills però també veure’ns dominats per ells. És a dir, podem tenir por a un animal perillós o a un cotxe a la carretera. Són pors lògiques i que tenim programades biològicament. Però també podem tenir por a que la nostra parella ens deixi, a la soledat, a la ruïna econòmica o la més gran de totes: a la mort. Perquè som els únics animals que sabem que morirem i això ens crea una gran angoixa. Perquè l’ansietat no deixa de ser una resposta adaptativa del nostre cos que no vol acceptar la realitat i es defensa amb aquests atacs de pànic o aquest malestar. Per exemple, no volem acceptar que ineluctablement morirem. És per això que confessar les nostres pors, com ha fet Stossel, és tant terapèutic: acceptem la nostra fragilitat davant la realitat i això fa que l’ansietat baixi. Hem assimilat una mica més de realitat i ja no és tant necessària l’ansietat. Hi haurà més pors amagades al nostre interior i les haurem d’afrontar en una espiral, aparentment, infinita. Però el premi, si és que es pot dir així, és molt gran: una vida amb menys ansietat (zero és impossible o indesitjable o les dues coses), potser amb més felicitat.

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Juli Fernandez Blasi ha dit a FaceBook que li agrada aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*