Antoni Batista: “Otegi podria ser el futur lehendakari”

Just abans de la sortida de presó d’Arnaldo Otegi, prevista per l’1 de març, el periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952) publica ‘La força de la pau’ (La Campana, 2015), on retrata el que segons ell ha estat el principal artífex del procés de pau que ha portat el País Basc a la normalització política. Per Batista, doctor en ciències de la comunicació, musicòleg i escriptor, aquest és el novè llibre sobre el conflicte basc, del qual és un dels principals experts a Catalunya. Ha treballat a La Vanguardia i actualment col·labora al diari Ara.

Vostè afirma al llibre que Otegi és “un home bo”. Pels que el coneixen les interioritats de com s’ha construït la pau, es pot entendre. Però pels que no, és una imatge que sorprendrà, no?
Quants homes de pau no venen de la guerra! Podríem remuntar-nos a Sant Pau i acabar amb alguns dels darrers Nobel de la pau, com Rabin i Arafat. Les persones, per fortuna, podem canviar. Per mal però també per bé. I a vegades amb la joventut, la inexperiència i el context es veuen les coses d’una manera, i amb el canvi de context i amb la maduresa es veuen d’una altra. Otegi va tenir una etapa molt breu de militant d’ETA, en qualsevol cas mai va estar implicat en cap delicte de sang i de seguida va optar per la política. I des del primer moment que va optar per la polític, va optar per clausurar la via armada.

Quan i perquè fa el viratge cap a posicions estrictament polítiques?
Jo crec que l’Arnaldo té clar des del primer moment que ell és independentista. El que potser no té tan clar és quina via és l’adequada per arribar a la independència en cada moment. També hem de pensar que ell té la seva època a ETA quan surt de l’adolescència, una etapa idònia perquè es manifestin les expressions més radicals. La meva generació… hem tirat còctels molotov contra la policia franquista; jo mateix he tirat un còctel molotov contra la policia franquista. I no em tinc per violent i ho vaig fer. Ara, però, no ho faria.

Però exactament quan fa el pas?
A partir dels preàmbuls de la treva indefinida de Lizarra-Garazi de 1998. Allò és el primer procés de pau i la suma d’altres processos de pau és el que dóna com a sumant la pau definitiva, la que tenim ara. Cal recordar que, quan fracassen les converses d’Alger, el 1988, ETA –a través de Julen Madariaga o Eugenio Etxebeste, Antxon- ja es comença a qüestionar la utilitat tàctica de la violència per aconseguir la independència. En aquell moment és quan l’Arnaldo Otegi entre en política i ho consolidarà més tard amb la treva de Lizarra; és ell qui firma. Signa i en aquell moment comença a consolidar l’estratègia de la pau.

Li costa molt fer virar el transatlàntic, dins l’esquerra abertzale. A fora també li costa fer entendre el seu paper. És Otegi un home que transita sempre entre dos aigües?
Hi ha una frase de Machado que diu: “Yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas”. Doncs això. En David Fernández, en el pròleg del meu llibre, cita Gerry Adams quan diu que el més difícil és posar d’acord els teus amics, els que et són més propers. Evidentment, després de cinquanta anys d’estratègia de la tensió, proposar la distensió i la pau, costa. Costa perquè és trencar la dinàmica. Un vaixell gegant, per virar, necessita molt d’espai. Doncs per fer aquesta maniobra Otegi necessita temps, que són els anys que van del 98 fins el 2011. I a fora del seu ambient, la imatge que la major part de la gent no basca té de l’Arnaldo és la que donen els mitjans de comunicació espanyols: una imatge hostil, criminalitzadora. Jo crec que hi ha gent que està convençuda que és un terrorista. Per això jo també faig el meu llibre, per presentar Otegi a la gent que no el coneix o en té una imatge esbiaixada.

En el llibre vostè demostra molta proximitat amb Otegi.
Jo m’implico, en aquest llibre, perquè jo hi crec, amb el personatge. El conec de fa molts anys; el vaig conèixer el 12 de setembre de 1998 i hem mantingut la relació. L’he anat seguint. I he pogut fer el llibre també perquè el conec. Jo crec en aquest personatge i com que me’l crec, aposto per ell, sense que això sigui un obstacle perquè no digui les coses tal com són.

Com és ell, vostè que l’ha conegut en privat?
És bona persona. Això és important recalcar-ho. Per fer la pau –des d’un punt de vista ètic- o ets bona persona o no t’ho planteges. Per fer la pau des d’un punt de vista estratègic només cal que siguis polític i per ser polític és obvi que no cal que siguis bona persona; ho veiem cada dia. Ell, per exemple, m’ha insistit molt al llarg de la nostra relació professional i afectiva en què ell creu amb la pau des d’un punt de vista ètic, però que per convèncer els seus ha hagut de recórrer a la via de la tàctica política. Fa aquest matís. Per tant, és una bona persona, generosa i valenta. És un home molt culte, llicenciat en Filosofia i Lletres i ara també en Dret.

El País Basc que es trobarà ara Otegi vostè creu que és el que es pensava trobar fa una anys? Vostè mateix confirma que el conflicte ha quedat subsumit i que hi ha moltes ganes de passar pàgina.
Sí. Tornem al moviment del gran vaixell i als cinquanta anys de navegació i la inèrcia que porta. El final de la violència, en positiu, és un sotrac i trasbalsa la societat i la política basca. Es manifesta un gran relaxament polític. D’una banda, el PNB recupera el govern després que el tingués el Partit Socialista amb pacte amb el PP. El PNB necessita moderar-se perquè el seu electorat de tota la vida és de centre-dreta. Necessita consolidar el PNB dels anys Ardanza, per entendre’ns. I l’esquerra abertzale necessita legitimar-se institucionalment. Per tant, també modera el discurs. És a dir, tota la societat basca està, en ella mateixa, molt més moderada que fa deu anys. Però diria que des de la perspectiva catalana encara la veiem molt més moderada, perquè resulta que els que ens hem radicalitzat ara som nosaltres.

Otegi convenç els seus d’abandonar la violència dient-los: quan menys ETA, més Batasuna i més a prop la independència, però sembla que un cop tastat el poder institucional, l’esquerra ‘abertzale’ està de baixada.

Fa cinc anys era inversemblant pensar que el País Basc estaria com està i que Catalunya estaria com està. Ell es troba amb la cota més baixa de representació de l’esquerra abertzale, amb un Podemos que gairebé els passa per sobre. Aleshores, ell té una feinada de pujar el sostre de l’esquerra abertzale. El que passa és que ell ho pot fer perquè és un home que transcendeix el propi partit, és un home d’estat. És un home que suscita simpaties, afectes i per tant votants molt més enllà del votant convencional o clàssic de l’esquerra independentista. Jo crec que l’Arnaldo pot ser un catalitzador d’aquesta situació i pot ser un home amb moltes possibilitats de futur. Continuo pensant que pot ser el lehendakari.

Però fins el 2022, per decisió de la justícia espanyola, no pot optar a cap càrrec públic.
Sí, en principi és així. Però el 2022 tindrà una magnífica edat per ser lehendakari. Estarà amb plena maduresa, haurà assentat moltes coses, haurà reciclat l’experiència de la presó, haurà vist amb perspectiva el seu país, encara haurà llegit més, haurà tingut una projecció internacional de la qual gaudirà des de ja mateix… Passaran coses, d’aquí al 2022.

Li ho preguntava perquè a les darreres eleccions generals, Podemos –sense ni tan sols una direcció autònoma al País Basc- va guanyar en vots al PNB i a Bildu. L’Euskobaròmetre de fa pocs dies deia que Podemos seria la segona força en escons, superant Bildu. És paradoxal, no?
Ens pensem que els bascos estan allà a “l’aldea d’Astèrix” i que estan ells allà sols. Doncs no. Els bascos, com nosaltres, viuen en un món en crisi, en un món molt injust i el mapa polític s’està reorganitzant i aleshores sorgeixen forces com Podemos o el moviment grec de Tsipras, Syryza. L’esquerra abertzale, precisament perquè no és gaire nova i té experiència, encara no ha dit la seva última paraula.

Hem passat de què Catalunya tenia ‘basquitis’ a què ara algú del País Basc pot tenir ‘catalanitis’?
Sí. Hi ha una part dels independentistes bascos que veuen amb sana enveja el que està passant a Catalunya però també hi ha una part del nacionalisme basc que veu el que està passant a Catalunya amb molta por, perquè ells, en l’ordre de les competències polítiques, tenen molt més que nosaltres. Ells tenen dos factors que nosaltres no tenim: la hisenda pròpia, ells recapten els impostos, i no necessiten, en principi, canviar la Constitució per tenir el dret de l’autodeterminació perquè a la Constitució ja hi ha la reserva de l’exercici dels drets. Aleshores ells estan molt més avançats i una part del nacionalisme basc tem que els anticossos que el procés català genera a Espanya els puguin perjudicar. És a dir, no només que no vagin endavant sinó que la cosa s’acabi dient: “Ara tothom igual i ni concert ni reserva de drets”.

TEXT: JOAN SALICRÚ/AMIC FOTOS: POL ALFAGEME/AMIC

TOTES LES NOTÍCIES