Bharti Kumari

M’he despenjat. Ho sé. I us en demano disculpes. Però ja poso fil a l’agulla, amb la intenció, en aquesta diada de Meritxell que deixem enrere, de fer-me perdonar.

A vegades, potser més sovint que no som capaços de detectar en la nostra consciència, necessitem parar. Replegar-nos endins, i mirar les profunditats dels nostres desitjos, anhels, necessitats. I saber si, allò que ens demana el cor, és el que fem realment en la quotidianitat. I potser també, que aleshores, ens adonem que hi ha coses que ens fan sentir malament.

En fi, que un run-run a dins de l’estómac ens confessa que allò no va bé. Que ens semblava que sí, però que no… que, en realitat, no és allò que estem fent el que debò volíem dur a terme. Que ens hem perdut. I que no som feliços a dins de la nostra pell… Seré una mica més agosarada, i us diré que resulta de tot això que a vegades, potser ens adonem, de sobte, que tenim el peu a la galleda, i que volem treure’l… sííí. Però se’ns queda com encasquetat allà a baix d’una manera persistent i incòmode. I no ens deixa caminar en la direcció estimada, i fem torts pel camí, i el mateix camí sembla una tortura xinesa.

D’alguna manera, quan un es veu en una situació semblant –pobre penitent!- l’únic que vol es deixar estar el fotut camí i deixar-se caure en una vora. Si pot ser, en un prat sota l’ombra. Jeure. Una estona llarga. I sentir com a poc a poc, tot es para. A dins nostre, el neguit per fer el camí, i la necessitat de caminar ben drets. A fora, el nostre entorn, que sembla circul·lar més amablement i no ens exigeix una resposta immediata. I això és el que hem de fer, en realitat. Perquè es imprescindible tenir un moment de pau amb nosaltres mateixos de tant en tant i preguntar-nos sobre els desitjos profunds del nostre cor. Que no solen ser els de la ment, ni els de l’orgull, ni els de l’ego, ni els de la por. Vull dir que no són ni de bon tros un cotxe o rentavaixelles, un marit estupend, o uns pares que diguin amén tot el dia. Vull dir que els desitjos del nostre cor són aquells que ens marquen el nostre esdevenidor. Allò que ens diu l’ànima. El que conjura els fantasmes de l’enveja i els de la por. Allò pel que vàrem néixer i ens fa feliços de dur a terme. És el nostre do. Inclou els nostres valors. I és la nostra oportunitat de ser d’una peça.

La Bharti Kumari és d’una peça i ens fa sentir com, d’alguna manera tot pot ser diferent si ho fas amb tota la força del teu ésser i per què t’ho demanes des del fons de l’ànima. La Bharti és india. Ara ja deu tenir uns 14 anys. Pels matins estudia en un poble proper a casa seva, a Kusumbhara. La tarda, la dedica a ensenyar el que ha aprés als seus veïns. Us explicaré la seva història. La setmana vinent. Si us agrada, podeu prendre nota…..

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*