Immigració: integració i desintegració (I)

Durant les últimes tres dècades, al nostre país s’han obert debats, publicat editorials i notícies, conferències, fòrums, universitats d’estiu,… sigui a través d’entitats privades o institucions públiques, sobre un tema social del que la majoria de nosaltres provenim, de facto o per origen: la immigració. I la qüestió que s’ha plantejat, des de llavors, ha sigut: integració, integració parcial, integració a la carta, integració condicionada o… desintegració.

Que puguem recordar, no van ser invitats a participar cap immigrant, ni cap associacions d’immigrants. Sembla que en aquelles ocasions no tocava. Ningú pot negar que la recepció d’immigrants ha sigut una necessitat de supervivència purament econòmica per la nova orientació financera que ha desenvolupat Andorra a partir dels anys 50 del segle passat. La necessitat de mà d’obra, no coberta pels productors autòctons, facilita l’entrada de treballadors estrangers com a força de treball explotable. A la fi aquest ha sigut sempre el valor que els ha donat la filosofia econòmica d’un país en evolució ràpida d’enriquiment privat d’alguns sectors especulatius: aprofitar-se al màxim de les persones per les necessitats que genera l’emigració. Però també és cert que aquestes persones vingudes de fora han esdevingut la majoria de la població, i també, la majoria de la població activa, productiva, però no participativa. Durant dècades, tot immigrant ha tingut clar quines han sigut les regles socials, no escrites, que els marginaven, inclòs que els humiliaven. La Declaració Universal dels Drets Humans no va ser reconeguda jurídicament a Andorra, com l’enumeració de la referència de la dignitat de l’ésser humà, de la seva vida, qualsevol que sigui la seva situació, fins el 29 de març de 1989, que els Coprínceps van promulgar la Llei sobre drets de la persona.

No obstant, per les “…les particularitats específiques d’Andorra.” (Art. 2 de la Llei), va ser necessari el desenvolupament d’una Carta Magna (la nostra Constitució) per forçar una nova situació de reconeixement i garanties en l’aplicació igualitària dels drets humans. També pels immigrants. I encara estem fent camí. Fins ara, el gest socio-institucional més important que ha permès la participació directa de la ciutadania immigrant, dins el debat immigració-integració, ha sigut la convocatòria en el “Procés participatiu per l’elaboració del PANI” per part del Govern d’Andorra, que es va tractar en el grup de diagnosi i planificació sobre immigració.

Guillem Fornieles

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*