Immigració: integració o desintegració (II)

A pesar de la convocatòria i bona voluntat dels participants (organitzadors i convocats), considerem que no va haver-hi suficient concurrència i que no es va dedicar un temps, suficientment ampli, per reflexionar, entre tots, sobre una qüestió que afecta la majoria de la població i els futurs immigrants. El Sindicat Andorrà de Treballadors va aportar una sèrie de reflexions, algunes de les quals considerem oportú fer-les públiques.

 

Petició d’autorització de residència i treball

–Els immigrants nouvinguts no troben una resposta àgil i eficaç per part de la normativa d’immigració per la concessió del permís laboral inicial o temporal. Una normativa restrictiva i una aplicació rígida genera un excés de burocràcia, impedeix que els/les immigrants ocupin de manera immediata i eficaç les ofertes de treball per les vies legals.

–Durant el primer any d’autorització de treball, el treballador immigrant no pot canviar de sector econòmic. Aquesta norma, que lliga l’immigrant al mateix sector laboral, deixa a iniciativa de l’empresariat les condicions de treball i vulnera el dret a la lliure elecció de treball.

 

La prova mèdica que regula si l’immigrant és apte o no per residir i/o treballar a Andorra

–La llei qualificada d’immigració fa referència que els estrangers (dins de territori andorrà) no han de representar un risc greu per a la salut pública, i que, reglamentàriament, es determinarà les afeccions i malalties que representen un risc, segons recomanacions de l’OMS. No obstant, només es realitzen les proves mèdiques, metòdicament i escrupolosament, als estrangers que sol·liciten autorització (inicial o temporal) per treballar a Andorra.

–Un dels motius per què a un treballador immigrant se li denegui l’autorització d’immigració inicial és: “El fet d’haver estat declarat no apte per residir i/o treballar pel Servei Mèdic d’Immigració”.

–El criteri invocat per a la negativa d’autorització estableix “la necessitat d’evitar un efecte negatiu en el sistema sanitari andorrà…” i “no pot representar una càrrega excessiva per al sistema sanitari públic” (el sistema sanitari andorrà no és públic, ni gratuït, ni universal) “que pugui posar en perill la seva viabilitat econòmica o pugui introduir desequilibris greus”. Els criteris són decidits pel Servei Mèdic, sense més límits definits pel Reglament (màxims i mínims).

–L’inici, de qualsevol immigrant, al món laboral andorrà, no pot representar cap despesa econòmica per a la CASS: no es pot estar malalt i no es pot tenir cap impediment físic per realitzar qualsevol treball.

–Són criteris econòmics i de discriminació que neguen el treball als immigrants, mentre que els ciutadans andorrans no pateixen la mateixa selecció quan surten a l’estranger per treballar.

–La qüestió és que l’Administració no especifica prou clarament els motius de les limitacions a la immigració, i no els argumenta. El Reglament deixa molt marge a la subjectivitat del Servei Mèdic d’Immigració. I el que és injustificable és que tots els tràmits d’immigració es duguin a terme un cop l’immigrant implicat ja està, de fet, instal·lat a Andorra, situació que li genera problemes econòmics, personals, familiars, i vulnera els drets humans.

 

Els treballadors i treballadores amb contracte de temporada o primer permís d’un any no tenen dret al reagrupament de la família durant el temps que dura l’autorització

–Hi ha discriminació en el dret d’equiparació en la concessió d’autorització de reagrupament familiar, segons l’origen nacional del sol·licitant (nacional andorrà o immigrant).

–Als familiars beneficiaris de la persona que sol·liciti la reagrupació familiar, segons la Llei d’Immigració, se’ls pot negar per les mateixes causes que qualsevol altra sol·licitud d’autorització d’immigració inicial.

–L’immigrant resident que sol·licita la reagrupació familiar ha d’acreditar mitjans econòmics suficients per assegurar les persones que vol reagrupar, un nivell de vida digne i un allotjament (habitatge) adequat, determinat per Reglament.

–No existeix cap normativa que pugui taxar el cost de la vida i els salaris, per la qual cosa la condició del criteri del “Reglament” i de qui l’apliqui és subjectiva i una arma de repressió administrativa sobre els nous immigrants.

–La decisió del reagrupament familiar no és de la família, sinó l’Estat.

Guillem Fornieles

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*