Immigració: integració o desintegració (i IV)

Acció d’integració en l’accés a l’habitatge.

Un dels grans problemes amb què es troba el col·lectiu immigrant nouvingut, sigui quina sigui la seva situació de regularització, és la recerca d’un lloc on viure. Tot i que no acostumen a ser usuaris molt exigents, el procés de trobar un habitatge se’ls pot fer difícil.

L’accés a l’habitatge és un dels aspectes clau per a la integració. Si bé les condicions d’accés a l’habitatge, per part de les persones immigrades, no són en molts aspectes diferents de les que pateixen altres ciutadans amb rendes baixes, aquesta situació, mediatitzada pels condicionants econòmics i legals (precarietat laboral i solvència econòmica del nou vingut), fa que els llogadors (propietaris o immobiliàries) presentin moltes reticències o actituds discriminatòries (desconfiança) a l’hora de llogar vivendes.

També succeeix que l’oferta d’habitatges a preus assequibles (lloguers abusius) és escassa i està comportant el lloguer d’habitatges en mal estat, petits, o habitacions…, atenent als paràmetres de la societat andorrana. Vivendes “no dignes” que afecten sobretot els immigrants de temporada. Pel que fa a aquests últims, cal establir la responsabilitat de l’empresari contractador, a l’hora de proporcionar una residència digna a les persones que contracta per a les campanyes d’hivern o d’estiu. Les administracions comunals, i especialment el Govern, hauran de vetllar pel compliment dels requisits bàsics d’un habitatge digne. Aquesta acció ha de ser coordinada amb els agents socials i sindicats.

 

La integració dels joves.

La major part dels immigrants solen ser joves, que van emigrar del seu país de naixement, sols, amb la seva família o per reagrupar-se amb ella, amb l’expectativa futura de mantenir-se al país d’acollida, però que arrosseguen característiques específiques, en virtut de la seva procedència, combinada amb les vivències al nostre país, com són les condicions de vida i treball dels pares o d’ells mateixos, el canvi d’escolaritat (inadaptació pel desnivell educatiu), per l’escàs o nul coneixement del català, o com a producte del rebuig de la població ja instal·lada al país.

Els fills i filles dels immigrants, ja educats en la nostra societat o fins i tot nascuts aquí, no haurien de ser encasellats en la cultura que s’atribueix als seus pares, ja que aquests nois i noies viuen un procés d’influències múltiples; unes vénen dels seus grans i altres, de la societat que els envolta. Aquests joves tenen dret a escollir les seves pròpies pautes culturals, i a un desenvolupament sociocultural que els permeti integrar-se plenament en la nostra societat.

 

Dret a les ajudes socials.

Les raons per demanar ajudes socials són les desigualtats entre la manca de serveis socials (l’Estat social), el cost de la vida, sempre en augment i la pèrdua progressiva, parcial o total, del poder adquisitiu. A partir del moment en què l’immigrant resideix oficialment al país, ha de tenir accés a les prestacions i ajudes socials que ofereix l’Estat, sense cap tipus de discriminació o de selecció subjectiva.

L’adquisició de la nacionalitat andorrana, per voluntat de l’immigrant, requereix la renúncia obligatòria d’aquest al dret de mantenir la nacionalitat d’origen. La Llei qualificada de la nacionalitat té el caràcter arbitrari de la llei que “força” la identitat nacional única, perquè respectar el dret d’adquirir una nacionalitat, per part d’una persona, no significa, ni pot significar, la renúncia obligada del dret a mantenir la nacionalitat d’origen.

Hauríem de considerar que l’assimilació dels immigrants, a Andorra, també constitueix un fet de particular vinculació amb el país d’origen. Per tant, per poder gaudir del dret d’integració i participació plena, que s’adquireixen amb la nacionalització, sense perdre els drets i els lligams familiars, culturals, de participació, etc., amb el país (la nació) d’origen, existeix la possibilitat de la doble nacionalitat.

L’Estat andorrà hauria de preveure l’adequada legislació que permeti l’exercici del dret d’accedir a la nacionalitat andorrana i que no signifiqui la pèrdua de la nacionalitat d’origen. Així, es perfila la idea d’una nacionalitat voluntària i lliure, i que, solament, es pot perdre la d’origen per renúncia voluntària, expressa, de l’interessat, i donar així un important contingut de protecció als immigrants, i que no és desmesurat en el Dret comparat, ni contrari al Dret internacional.

Guillem Fornieles

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*