Persona, comunitat i política: decepció ciutadana davant de la “democràcia representativa” (I)

El 26 d’abril del 2009 va significar la caiguda d’un govern i d’una filosofia de governar que va lucrar a uns quants (les minories financeres privilegiades, grups econòmics poderosos i oligarques) i que va empobrir, o va deixar a la ruïna, a una gran majoria de persones (amb dret a vot o sense ell) que viuen (o vivien) al nostre país. Va simbolitzar l’inici de grans expectatives en una nova era política d’Andorra.

A poc menys de dos anys d’aquell canvi esperat, les esperances d’una reforma substancial es dilueixen i la decepció ciutadana augmenta vers la legislatura de la transformació desitjada i necessitada. Una vegada més es repeteix la història: els dirigents i representants polítics de torn, en l’usdefruit del càrrec electe, estan posats en una incontrolable baralla i es desqualifiquen en els espais públics.

És l’exercici de la intransigència política, de la inflexibilitat en el consens, de la falta de voluntat conciliadora, de les discussions estèrils, de la influència (sempre present) de l’oligarquia, dels grups econòmics i financers del país, de les desassenyades expressions d’atac mutu entre el poder legislatiu i l’executiu, que continuen bastonejant-se, i que per part dels seus col·laboradors immediats, no fan cap altra cosa que afegir més llenya al foc.

La irracional posició de no obrir-se a un diàleg sincer i transparent, desenvolupa la incertesa i la inestabilitat al país. Existeix desencant, desconfiança i ràbia en contra dels partits amb representació parlamentària, perquè la societat està profundament decebuda de la classe política.

I aquesta mateixa classe política s’ha après bé el llibret de “la transparència i l’honestedat”, però el quotidià és que cada un juga el seu propi partit, buscant classificar-se, amb mires, sempre, a les següents eleccions, segons aspirin a la direcció estatal o comunal, amb majoria relativa o absoluta, i així sustentar algun projecte polític personal.

El cert i concret és que, durant aquests gairebé dos últims anys, s’ha perdut molt temps en temptatives de negociació, i avui existeix una fervent animadversió, cap als representants dels poders de l’Estat, per part de la majoria de persones no influents (la majoria dels habitants) que ni han vist, ni s’han beneficiat dels canvis promesos. Són actors passius, de reserva, de segona condició, quasi be, neutralitzats.

El reconèixer-nos com a subjectes conscients i deliberants, crítics davant el corrent d’esdeveniments que ens aborden en el quotidià succeir, és necessari i urgent, per realitzar un canvi davant l’esterilitat política que estem vivint. Però no és una actitud, un valor, un comportament que s’edifiqui del no res. Són necessaris aprenentatges que siguin sòlids i significatius i, per tant, és imprescindible, perquè succeeixi, la formació social, cultural i política de les persones que formem part de la societat, en especial dels més desfavorits, per a qui l’exercici participatiu no sembla tan clarament prefigurat.

En aquest sentit, el canvi de la societat només pot donar-se si cada persona és un ciutadà participatiu i creatiu. La seva aportació individual, sumada a la d’altres persones, és la força dinamitzadora que incentiva el perfeccionament de la societat, aconseguint, així, materialitzar la idea que l’organització política de la societat és també reformable i millorable, principi que és consubstancial a la idea de la democràcia.

El procés educatiu, entès com una activitat de perfeccionament i desenvolupament de la persona, és un procés permanent al llarg de la vida de l’ésser humà. La persona té una capacitat d’aprenentatge que li és inherent i és la que li permet una instrucció contínua i, en conseqüència, la formació cívica també és constant. Així ho requereix la democràcia, ho reclama la societat i així ho necessita l’ésser humà. A més, l’educació cívica ha de ser vàlida per a totes les persones, És a dir, ha de tenir el caràcter d’universalitat, per la qual cosa hem de tenir, com a fonament, els valors universals de l’ésser humà que, paral·lelament, també fonamenten la democràcia. Alhora, hem de complementar la il·lustració amb la formació pràctica, per aconseguir la consonància d’un esperit obert a la societat. L’activitat política (entesa com a participació en els assumptes de la ” polis”) és el complement de l’educació cívica de les persones per a la democràcia i ciutadania.

L’educació o formació ciutadana apunta a inserir, creativament i dinàmicament, la persona dins d’una societat democràtica. Es tracta d’aconseguir que la persona assumeixi la seva ciutadania en forma activa, d’una manera creativa que li permeti un major desenvolupament de si mateixa, ja que, l’ésser humà assoleix el seu propi perfeccionament com a individu en relació i contínua interacció amb altres persones. D’altra banda, la societat, en la qual participa la persona, és organitzada d’una manera determinada; però la societat no està estructurada en una modalitat concreta per sempre.

Entre altres definicions, el terme ciutadà es referia, en un inici, a la persona amb aptituds per defensar la seva societat. Actualment entenem per ciutadà el que s’ocupa i participa activament de les qüestions públiques i no sol es dedica als seus assumptes privats. A més, però, és qui sap que la reflexió és el procediment més adequat per tractar-les, més que la violència, més que la imposició; més, fins i tot, que la votació, que no és, sinó el recurs últim, quan ja s’ha tractat, corresponentment, la força de la paraula. La participació del ciutadà en els assumptes públics és important, sempre i quan es posin en pràctica certes garanties perquè aquesta participació sigui significativa.

Si aquests conceptes s’apliquessin en el nostre present, estaríem assumint que totes les persones que tenim la credencial de ciutadà (uns amb dret a vot i d’altres no), som capaços de protegir els nostres interessos i lluitar per ells. Això és totalment possible. No és que hàgim d’enfrontar-nos violentament, però sí que és que siguem capaços de tenir en compte una opinió vàlida i que sigui presa en consideració. Si això no succeeix, podem afirmar que vivim en una democràcia de ciutadans votants, però no de persones participatives i creatives.

Crear una democràcia de persones i no de votants és el gran repte que hem d’assolir. I hem de ser conscients que només nosaltres som els responsables de l’esmentat canvi. És la possibilitat que té cada persona d’assumir plenament el que la Constitució ens ofereix com a drets i obligacions.

Així, ens hem de dirigir cap a la permanent recerca d’una organització social i institucional, que possibiliti la millor qualitat de vida per a cada persona, individual i col·lectivament.

Perquè una societat pugui funcionar amb justícia, es considera que un dret es garanteix i s’exerceix amb prioritat davant la responsabilitat d’un deure. És comptar i conèixer els drets, i els mitjans per defensar-los, i exercir-los davant l’administració pública a la què es pertany, l’Estat o la parròquia. Els drets són molts. La democràcia depèn, en última instància, de la convicció que tenen els propis demòcrates per exercir i garantir aquests drets. No hi ha democràcia sense demòcrates.

Les societats democràtiques poden desenvolupar-se amb diferents nivells de participació, encara que, d’això, se’n desprenen diverses conseqüències. En un Estat en el que gran part de la població està desenganyada, se sent abandonada o no és conscient, la conformitat no pot donar-se per presumpta, i en ella, el consens pot, en realitat, ser feble. La indiferència cívica suposa el desinterès ciutadà pels assumptes polítics i per la conducció de l’Estat. Aquest desinterès es mostra en l’incompliment dels deures cívics i legals, en la despreocupació per la marxa de la tasca de la comunitat, nacional o comunal, i incita a efectuar activitats que entorpeixen l’assoliment del bé comú.

Les conseqüències d’aquesta indiferència són múltiples: en facilita que el poder sigui arbitràriament controlat per uns pocs; fomenta l’incompliment de les lleis i normes; afavoreix els qui cometen actes il·legals o antiètics en perjudici de l’Estat, de la parròquia o de les altres persones, i dóna major possibilitat a què predomini l’interès sectorial i privat, sobre l’interès general. En canvi, la plena vigència de la democràcia pressuposa que les persones que componen la nostra societat, el nostre Estat, la nostra parròquia, adopten actituds i exerceixen comportaments, com a subjectes de drets i de deures.

És la democràcia que requereix i necessita el vigor de les institucions que la conformen. És el vigor que no prové, com es creu, del ritu periòdic i sistemàtic, d’eleccions lliures i informades, que es cimenta en el discurs. La democràcia s’enforteix quan els seus participants i afectats creuen en ella, quan el joc polític interessa a les persones i les motiva a participar de la institucionalitat, quan no es requereixen campanyes o falses promeses perquè les persones es presentin a sufragar, quan la discussió política es fa pública i en qualsevol part s’involucra els membres de la comunitat. És a dir, quan en les propostes polítiques que hi ha en joc no solament es vota per un o un altre candidat somrient, sinó que hi ha en elles verdadera vocació de lluita per la direcció, en un o un altre sentit, que ha de prendre el procés històric continu en el qual es desenvolupa la nostra societat.

Es tracta d’interpretar la democràcia com una tècnica de poder, la característica essencial de la qual és el reconeixement formal, des de la institucionalitat legal, de la pluralitat en el seu exercici pràctic i el contingut del qual està definit pel grau de desenvolupament, no solament institucional, sinó dels mecanismes concrets, locals i específics de participació, verificació, informació, integració i negociació que es creen per donar resposta i satisfer les demandes socials, polítiques, econòmiques, laborals, sanitàries i culturals de la societat. Tanmateix, la qüestió principal és justament l’absència d’elements o reflexions, el sentit de les quals sigui el de poder comptar amb el mecanisme pràctic que faciliti l’exercici de la ciutadania. Passar de la participació possible a la participació real implica que la persona, com a membre de la nostra societat, exerceixi els seus drets.

És indispensable que cadascú vegi pels altres. I això s’inicia amb educació i actuació cívica personal. Des de separar les escombraries, estalviar aigua, conduir amb responsabilitat, no contaminar, ser cívic, etc., però també exigir el respecte mutu actiu i el compliment de les normes de convivència.

Una vegada aconseguit això, els nostres elegits, realment, ens representaran tant en quantitat com en ideologia, ja que la societat estaria generant una nova classe de polítics. Polítics ciutadans compromesos amb la seva societat i no el polític actual caracteritzat per la pretensió de poder, o representant de “lobbys”, tendenciós, inclòs sectària, urgit de vots, fins i tot utilitzant les denominades «màquines electorals» (que són capaces, depenent de la quantitat de fons econòmic disponible, d’aixecar a un «mort polític», en argot electoral), però mancat de compenetració social.

Però si això fos poc, tanmateix, la majoria dels candidats pels quals tenim opció de votar, són aspirants al poder polític allunyats de situacions reals. I això ho reflecteixen des del moment en què llancen les seves campanyes electorals que es basen més en buscar vots mitjançant la benevolència, prometent coses qüestionables o parlant malament dels seus adversaris. El pitjor succeeix quan aquests candidats guanyen les eleccions i totes les promeses de campanya es queden en això, en promeses. La majoria hem sentit constantment aquesta decepció, al comprovar que aquests elegits són incapaços de resoldre problemes socials o que ens donen l’esquena una vegada arriben en poder. Aquesta decepció cada dia, cada any, cada legislatura, va creixent, acompanyada d’un descontentament social, però alhora, d’un descoratjador aire de conformisme, doncs, “què hi farem”.

Llavors, si els candidats que aspirin al poder només inspiren decepció, i cada vegada sentim que aquest canvi esperat mai no arribarà, com podem treure a Andorra d’aquesta situació on no es veu cap sortida i ens conformem amb el que tenim? La resposta és que hem de formar verdaders ciutadans, capaços de veure per la nostra comunitat i no esperar que un polític vingui i ens prometi aquest canvi. El famós canvi s’ha de donar en tots els aspectes i comença en la forma en la qual actuem a diari. Si nosaltres som millors ciutadans, els candidats, per ser en el nostre nivell, han de ser millors polítics i persones.

Guillem Fornieles

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*