La soledat no volguda

Quan ens fem grans, més que en qualsevol altra edat, ens podem veure afectats per un sentiment  de soledat no volguda. que pot desembocar en una depressió.

No hem de menys valorar  aquest risc que actua de manera invisible i és de difícil detecció.

El cert és que vivim més anys i com a societat afrontem  un fenomen que es tradueix  per un major nombre de persones grans respecte a les persones joves.

Viure més anys hauria de ser motiu de goig i en canvi és motiu de preocupació i debat des de diferents àmbits de la societat.

Com denúncia el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, els constants i accelerats canvis de la nostra societat, colpeixen les persones grans, com ho fan els estereotips i prejudicis envers els col·lectiu, sobretot en entorns on compten més els index  de consum i productivitat laboral, que les aportacions de persones plenes d’experiència, que la volen explicar i compartir, de la qual hom pot aprendre.

A  partir de la crisi econòmica que patim. hem vist retallades o deixades de banda  les polítiques destinades a les persones grans, la qual cosa va en detriment del benestar i tranquil·litat dels que tenim edats avançades.

Tampoc ajuda gaire a millorar la situació el fet de que alguns fills s’ocupin poc de llurs progenitors, ja grans, a qui,  van a visitar o els truquen només  quan necessiten diners. 

Tot plegat afecta de forma negativa a la salut. En un estudi dut a terme a la Universitat de Chicago, Louise Hawkley posava de relleu que el dolor social de no sentir-se escoltat  o integrat dins de la societat  provoca efectes nocius, com pot ser el risc de patir alguna de malalties de les considerades greus.

Per un altre  costat, amb l’excusa de la crisi, el col·lectiu de les persones grans estem patint una forta pèrdua del poder adquisitiu, a causa d’haver estat congelades les pensions de jubilació des de fa set anys, la qual cosa està generant una pobresa emergent en el col·lectiu, d’un grau, crec, insospitat.

Si sumats tots els ingressos, per tots els conceptes, alguna persona jubilada resident a  Andorra des de fa més de 7  anys, mensualment, en el darrer any, percep menys  968 euros o de forma conjunta, amb el cònjuge, menys de  1600 euros, segons siguin un o dos membres a la llar, en ambdós casos poden ser destinataris d’ un complement no contributiu, fins a arribar a un o altre import, però sovint no el sol·liciten  perquè inversemblantment consideren  que estarien demanant caritat i no un dret.

En definitiva, allò que he intentat descriure només és un símptoma, o sigui els efectes del model de societat que tenim. Tots junts, societat civil i administració, n’ hauríem de corregir les causes.

Per detectar els casos d’aïllament personal, en alguns barris de Barcelona ha estat posada en marxa una reeixida iniciativa  consistent en mobilitzar d’un costat  el teixit social, representat per les associacions cíviques i, de l’altra, els centres d’atenció primària  actuant conjuntament de forma preventiva, com una “antena de radar”. El gruix del treball social a realitzar recau però en el Centre d’Atenció Primària corresponent.

Lluís Ramon Samper

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Comments

La soledat no volguda — 1 comentari

  1. Cert, és molt important el paper del teixit social i del voluntariat, i està clar que necessari i que no falti perquè, si ens em de refiar de qui hauria de posar remei, podem esperar asseguts sinó acabarem ben cansats. Com sempre “l’administració” s’espolsa les seves obligacions de sobre com si fossin puces.
    Els sous i les pensions es poden congelar sense problemes però impostos i factures, sempre cap amunt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*